Barcelona, negra i criminal
Mossos d’Esquadra que reprimeixen sense control estudiants, periodistes i vianants; caps de la Policia Nacional imputats en xarxes de prostitució, alhora lligades a episodis de corrupció que esquitxen funcionaris municipals i dirigents del PP; assassinats que afecten executius del món del turisme, detencions de pressumptes terroristes islamistes que després queden en no res… Encara que tot plegat evoqui la novel·la negra, que certes realitats de Barcelona superin la ficció comença a ser preocupant. I no perquè augmenti la sensació d’inseguretat (que les dades oficials diuen que baixa i les percepcions veïnals, subjectives, mantenen en nivells allunyats d’altres urbs). Sinó perquè alguns d’aquests episodis qüestionen drets i llibertats que van costar molt de guanyar i d’altres evidencien trames delictives i corrupteles que una democràcia no es pot permetre.
Si vam denunciar l’ús del kubotan contra manifestacions i vam alertar del risc de xenofòbia per les detencions antiterroristes preventives al Raval, des del moviment veïnal hem aixecat la veu en contra de la repressió policial al moviment estudiantil del 18 de març. Així li ho va fer saber la FAVB al conseller d’Interior en una entrevista prèvia a l’informe en el què va reconèixer errors però cap altra responsabilitat que la destitució del director general dels Mossos. Investigació, transparència i, si s’escau, depuració de responsabilitats polítiques exigim també contra la corrupció.
No pot ser que tècnics de districte -de Gràcia o qualsevol altre- i assessors o polítics -del PP o altres partits- apareguin lligats al cobrament de comissions per legalitzar comerços. Més preocupant és encara que es vinculi alguna d’aquestes pràctiques amb el regidor Alberto Fernández Díaz i el fosc món empresarial de l’oci nocturn i la prostitució.
Tot plegat -més el tiroteig al luxós Hotel ME Barcelona el 18 d’abril i l’obscur assassinat, el 9 de febrer, del director del Centre Internacional de Convencions de Barcelona, Félix Martínez Touriño- sugereix que potser no errava l’escriptor Roberto Saviano, autor de Gomorra, quan, a la Setmana Negra, va alertar que Barcelona és porta d’entrada a unes màfies que ja no són un problema italià, sinó europeu.
Així com ens oposem al fet que, en matèria de drets i llibertats ciutadanes, la nostra societat avanci cap al model repressiu que exemplifica la Itàlia de Berlusconi, denunciem que la perversió del model Barcelona, més enllà del negoci especulatiu, afavoreix també el crim organitzat, no ja a la italiana, sinó a l’europea.
[Editorial ‘Carrer’, FAVB, abril 2009)La ‘Barcelona connection’ d’Iñaki Urdangarin
[Extret del darrer 'Carrer' de la FAVB, que posen Urdangarin a la Cambra Fosca. I amb raó. Així rutlla Barcelona]Que el noi ja prometia ho vam saber a Carrer l’agost del 1996, poques setmanes abans que es casés a la catedral de Barcelona amb la infanta Cristina de Borbó. Un anònim signat per una desconeguda Comissió Anticorrupció va arribar a la Favb, directament adreçat a Carrer, tot denunciant que Iñaki Urdangarin, jugador d’handbol del Barça i gendre in pectore del Rei d’Espanya, era un morós que, des del 1993, devia a l’Ajuntament de Barcelona més de mig milió de pessetes en multes i impostos. Concretament, 234.000 pessetes en multes de circulació i 301.572 pessetes en impostos de vehicles i de béns i immobles.
Tot plegat venia acreditat pel llistat informàtic de deutes municipals del ciutadà Urdangarin, que Carrer va contrastar com a autèntic amb un alt càrrec municipal del moment i va publicar al seu número 48. Dos periodistes de Carrer que aleshores treballaven a El Periódico i La Vanguardia van dur l’anònim amb la notícia a les respectives redaccions, però la censura al més alt nivell en va aturar la publicació durant prop d’una setmana. No va ser fins que Gemma Nierga, a instàncies d’un col·laborador de Carrer, es va atrevir a denunciar els deutes d’Urdangarin al seu programa La Ventana de la SER que, l’endemà, ambdós diaris van publicar també la notícia, convenientment maquillada: “Urdangarin paga medio millón en multas e impuestos acumulados desde 1993”, deia el titular d’El Periódico, el redactor del qual va ser pressionat (infructuosament) perquè no firmés la informació i obligat a posar al titular el verb “paga” enlloc del “debe” proposat inicialment.
Poques setmanes després es va saber que l’Ajuntament de Barcelona va acomiadar un treballador municipal que va ser acusat d’haver filtrat l’expedient fiscal d’Urdangarin (notícia que es va publicar al número 49 de Carrer). Està per veure si ara, 13 anys després, és el mateix Urdangarin qui és acomiadat de la família reial en trobar-se imputat en una trama de corrupció al voltant de l’Institut Nóos que Hisenda xifra en més de 16 milions d’euros, el 40% dels quals haurien estat robats de les arques públiques. En connivència, principalment, amb els governs del PP de les Illes Balears (2,6 milions d’euros) i de València (3,5 milions si sumem Generalitat Valenciana i Ajuntament). Entre el centenar llarg de paganos d’aquesta trama hi ha també la Generalitat de Catalunya (75.000 euros) i l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona (uns 12.000 euros cadascú). I empreses tan importants com Telefónica (on Urdangarin és alt directiu), Wolkswagen Audi, BBVA, SGAE, Repsol, Abertis, Melià… A destacar els 122.528 euros que va rebre de la Fundació ESADE, d’on Urdangarín va cooptar el seu soci Diego Torres.
La Barcelona connection d’Iñaki Urgdangarin (i de la seva dona, la infanta Cristina, sòcia en una de les immobiliàries de la trama i alta directiva de la Fundació La Caixa) passa també pel xalet de luxe que els ducs de Palma es van comprar a Pedralbes per uns 6 milions d’euros. Allí van viure fins que el 2009 van marxar a Washington, quan van començar les investigacions judicials que han acabat esclatant amb la imputació per corrupció d’Urdangarin i el seu soci a l’Instituto Nóos, Diego Torres. Torni o no de Washington, el facin o no fora de la Família Reial i li retirin o no la samarreta que encara llueix al Museu del Barça, Urdangarin sap que sempre tindrà com a mínim un lloc entre nosaltres, a Barcelona. A la cambra fosca, per descomptat. Com a mínim fins que es torni a proclamar la República.
