935146582agabriel@parlament.cat

Barcelona, negra i criminal

Mossos d’Esquadra que reprimeixen sense control estudiants, periodistes i vianants; caps de la Policia Nacional imputats en xarxes de prostitució, alhora lligades a episodis de corrupció que esquitxen funcionaris municipals i dirigents del PP; assassinats que afecten executius del món del turisme, detencions de pressumptes terroristes islamistes que després queden en no res… Encara que tot plegat evoqui la novel·la negra, que certes realitats de Barcelona superin la ficció comença a ser preocupant. I no perquè augmenti la sensació d’inseguretat (que les dades oficials diuen que baixa i les percepcions veïnals, subjectives, mantenen en nivells allunyats d’altres urbs). Sinó perquè alguns d’aquests episodis qüestionen drets i llibertats que van costar molt de guanyar i d’altres evidencien trames delictives i corrupteles que una democràcia no es pot permetre.

Si vam denunciar l’ús del kubotan contra manifestacions i vam alertar del risc de xenofòbia per les detencions antiterroristes preventives al Raval, des del moviment veïnal hem aixecat la veu en contra de la repressió policial al moviment estudiantil del 18 de març. Així li ho va fer saber la FAVB al conseller d’Interior en una entrevista prèvia a l’informe en el què va reconèixer errors però cap altra responsabilitat que la destitució del director general dels Mossos. Investigació, transparència i, si s’escau, depuració de responsabilitats polítiques exigim també contra la corrupció.

No pot ser que tècnics de districte -de Gràcia o qualsevol altre- i assessors o polítics -del PP o altres partits- apareguin lligats al cobrament de comissions per legalitzar comerços. Més preocupant és encara que es vinculi alguna d’aquestes pràctiques amb el regidor Alberto Fernández Díaz i el fosc món empresarial de l’oci nocturn i la prostitució.

Tot plegat -més el tiroteig al luxós Hotel ME Barcelona el 18 d’abril i l’obscur assassinat, el 9 de febrer, del director del Centre Internacional de Convencions de Barcelona, Félix Martínez Touriño- sugereix que potser no errava l’escriptor Roberto Saviano, autor de Gomorra, quan, a la Setmana Negra, va alertar que Barcelona és porta d’entrada a unes màfies que ja no són un problema italià, sinó europeu.

Així com ens oposem al fet que, en matèria de drets i llibertats ciutadanes, la nostra societat avanci cap al model repressiu que exemplifica la Itàlia de Berlusconi, denunciem que la perversió del model Barcelona, més enllà del negoci especulatiu, afavoreix també el crim organitzat, no ja a la italiana, sinó a l’europea.

[Editorial ‘Carrer’, FAVB, abril 2009)

La ‘Barcelona connection’ d’Iñaki Urdangarin

[Extret del darrer 'Carrer' de la FAVB, que posen Urdangarin a la Cambra Fosca. I amb raó. Així rutlla Barcelona]

Que el noi ja prometia ho vam saber a Carrer l’agost  del 1996, poques setmanes abans que es casés a la catedral de Barcelona amb  la infanta Cristina de Borbó. Un anònim signat per una  desconeguda Comissió  Anticorrupció va arribar a la Favb, directament adreçat a  Carrer, tot denunciant que  Iñaki Urdangarin, jugador d’handbol del Barça i gendre  in pectore del Rei d’Espanya,  era un morós que, des del  1993, devia a l’Ajuntament  de Barcelona més de mig  milió de pessetes en multes  i impostos. Concretament,  234.000 pessetes en multes  de circulació i 301.572 pessetes en impostos de  vehicles i de béns i immobles.

Tot plegat venia acreditat  pel llistat informàtic de  deutes municipals del ciutadà Urdangarin, que Carrer va  contrastar com a autèntic  amb un alt càrrec municipal del moment i va publicar al  seu número 48. Dos periodistes de Carrer que aleshores treballaven a  El Periódico i La Vanguardia van dur l’anònim amb la  notícia a les respectives  redaccions, però la censura al  més alt nivell en va aturar la  publicació durant prop d’una  setmana. No va ser fins que  Gemma Nierga, a instàncies  d’un col·laborador de Carrer,  es va atrevir a denunciar els  deutes d’Urdangarin al seu  programa La Ventana de la SER  que, l’endemà, ambdós diaris van publicar també la notícia,  convenientment maquillada:  “Urdangarin paga medio millón en multas e impuestos  acumulados desde 1993”,  deia el titular d’El Periódico,  el redactor del qual va ser  pressionat (infructuosament)  perquè no firmés la informació  i obligat a posar al titular el  verb “paga” enlloc del “debe” proposat inicialment.

Poques setmanes després es  va saber que l’Ajuntament  de Barcelona va acomiadar  un treballador municipal  que va ser acusat d’haver  filtrat l’expedient fiscal d’Urdangarin (notícia que  es va publicar al número 49  de Carrer). Està per veure si ara, 13 anys després, és  el mateix Urdangarin qui  és acomiadat de la família reial en trobar-se imputat  en una trama de corrupció al  voltant de l’Institut Nóos que  Hisenda xifra en més de 16  milions d’euros, el 40% dels  quals haurien estat robats  de les arques públiques. En  connivència, principalment,  amb els governs del PP de les Illes Balears (2,6 milions d’euros) i de València (3,5  milions si sumem Generalitat Valenciana i Ajuntament).  Entre el centenar llarg de  paganos d’aquesta trama hi  ha també la Generalitat de  Catalunya (75.000 euros) i l’Ajuntament i la Diputació de  Barcelona (uns 12.000 euros  cadascú). I empreses tan importants com Telefónica  (on Urdangarin és alt  directiu), Wolkswagen Audi, BBVA, SGAE, Repsol, Abertis,  Melià… A destacar els  122.528 euros que va rebre de la Fundació ESADE, d’on Urdangarín va cooptar el seu  soci Diego Torres.

La Barcelona connection d’Iñaki Urgdangarin (i de  la seva dona, la infanta Cristina, sòcia en una de les  immobiliàries de la trama i  alta directiva de la Fundació  La Caixa) passa també pel  xalet de luxe que els ducs  de Palma es van comprar a  Pedralbes per uns 6 milions  d’euros. Allí van viure fins  que el 2009 van marxar a Washington, quan van  començar les investigacions  judicials que han acabat  esclatant amb la imputació  per corrupció d’Urdangarin i  el seu soci a l’Instituto Nóos,  Diego Torres. Torni o no de  Washington, el facin o no fora de la Família Reial i li retirin o no la samarreta que  encara llueix al Museu del  Barça, Urdangarin sap que sempre tindrà com a mínim  un lloc entre nosaltres, a Barcelona. A la cambra fosca,  per descomptat. Com a mínim  fins que es torni a proclamar la República.

Recent Posts
Contact Us

We're not around right now. But you can send us an email and we'll get back to you, asap.