El negoci opac de la prostitució ja mou 18.000 milions d’euros anuals
ESTAT ESPANYOL• EL NEGOCI PROXENETA ÉS EL QUE MOU MÉS DINER NEGRE, ON SÓN EXPLOTADES ENTRE 35.000 I 300.000 DONES
>Una baralla soterrada i incruenta entre dos models de màfia: l’impulsat per la patronal de nou encuny –controlada per l’extrema dreta des de l’organització ANELA– i la tradicional,representada pels proxenetes de tota la vida.Al final,un negoci submergit de milions d’euros i,enmig,una trama corrupta d’espectre ampli formada per funcionaris municipals,policies corruptes i bufets d’advocats.El tancament,el mes d’abril passat,dels macrobordells Saratoga i Riviera de Castelldefels –prorrogat aquesta mateixa setmana per ordre de la titular del jutjat 33 de Barcelona,Elisabet Castelló– ha fet surar nous detalls de la màfia de l’explotació sexual a casa nostra.I mentre creix la persecució policial al carrer contra les treballadores sexuals més vulnerables,el negoci continua fent caixa i els seus responsables segueixen gaudint d’una destacable impunitat mediàtica.
Divuit mil milions d’euros anuals: aquesta és la xifra que mou cada any el negoci de la prostitució a l’Estat espanyol, l’import directe relatiu a les transaccions econòmiques directes per comerç sexual, excloent la resta de la despesa implícita dels 3.600 bordells existents a l’Estat: salaris, proveïdors, serveis i lloguers en infraestructura. 18.000 milions d’euros com a volum real d’un negoci que és el que mou més diner negre en l’àmbit de l’economia submergida i on treballen entre 35.000 i 300.000 dones a l’Estat espanyol, segons les dades de l’Institut Europeu per la Prevenció i el Control del Crim, organisme dependent de l’ONU i ubicat a Hèlsinki. Altres fonts eleven a 400.000 les persones implicades, 360.000 de les quals serien dones.
Però, en la crònica no escrita de qui manega realment els fils opacs de la màfia de la prostitució, els darrers mesos han estat proclius a mostrar –només una mica– la punta de l’iceberg del negoci proxeneta a Catalunya i la radiografia d’aquells que s’han enriquit i encara s’enriqueixen impunement. La clausura dels dos bordells de referència de Barcelona, el Saratoga i el Riviera, tots dos a l’autovia de Castelldefels, ha destapat algunes claus d’un densa xarxa de societats mercantils i trames corruptes on apareixen alts funcionaris de l’Ajuntament de Barcelona que amaguen expedients, policies corruptes que alerten d’operacions en curs o bufets d’advocats sencers –com Corporación Legal. Fins i tot, hi estan implicats dirigents del PP que treien rèdit del negoci com a advocats dels interessos dels proxenetes.
De màfia en amunt
El cas dels propietaris del Riviera i del Saratoga és paradigmàtic de la riquesa acumulada. El propietari del Riviera –una cadena que neix i s’expandeix amb el Pipo’s d’Orihuela– és Antonio Herrero Lázaro, en llibertat des del setembre tot i haver estat acusat d’un delicte de proxenetisme, suborn i delictes contra els drets dels treballadors i relatius a la immigració il·legal. Personatge sinistre, sempre vestit de negre i amb un característic monyo al cabell, professa un estil de vida digna de mafiós –es trasllada amb tres cotxes Audi A8, dos dels quals operen com a escorta– i disposa d’una luxosa mansió a Mutxamel (Alacant), construïda amb el lucre resultant d’un proxenetisme que controla, almenys, 1.500 dones a tot l’Estat. Tanmateix, l’anomenat Informe Navajas(que rep el nom del fiscal de l’Audiència de Sant Sebastià) ja el va relacionar –durant la dècada dels 90– amb el general Rodríguez Galindo i el focus de corrupció permanent que era la caserna d’Intxaurrondo. Natural de Salamanca i d’origen basc, també és propietari del club Flower’s de Madrid, clausurat recentment. A més, Herrero va protagonitzar la fracassada operació de bastir el macrobordell més gran de l’Estat a l’avinguda del Paral·lel de Barcelona, a l’històric Studio 54, rebatejat com a Scenic. Tot i negar que fos un prostíbul, el mateix dia de la inauguració, va ser clausurat per la Guàrdia Urbana, després de comprovar que havia construït il·legalment un passadís que unia l’antiga discoteca amb un hotel proper, que també havia adquirit per desenvolupar el seu negoci.
Els propietaris del Saratoga, al seu torn, són Raul Salcedo i José Carlos Hazas Pérez. Les investigacions policials i judicials desvetllen, ara, que també estaven implicats en una xarxa internacional de tràfic de diamants provinent de Sierra Leone, en el blanqueig de capitals a partir de la compra de bitllets de loteria premiats i en la venda de vehicles de luxe i operacions immobiliàries amb el mateix objectiu. Els informes policials incorporats a la causa judicial també revelen l’existència d’una habitació per amagar les treballadores en cas de batuda policial. Tots dos bordells han estat objecte d’operacions policials reiterades, durant les quals habitualment es detenien dones estrangeres sense permís de residència. Segons els escrits de la fiscalia, les dones de tots dos bordells –prop de 200– eren tractades com “animals de càrrega” i obligades a prendre hormones per allargar una jornada laboral que arriba- va a les dotze hores.
Nous detalls sobre ‘Jordi’
El sumari judicial obert i les investigacions en curs també han permès conèixer noves dades relatives al paper de l’inspector de la policia espanyola José Javier Martín Pujal, àlies Jordi, que va provar de treure beneficis personals del tèrbol negoci milionari de la prostitució. Martín Pujal no és pas un inspector qualsevol. Destinat a la comissaria de Sants a finals dels 90, posteriorment va destacar com a cap del Grup 6 de la Brigada d’Informació –bastió de la repressió contra els moviments socials entre 1996 i 2006– i va acumular un mínim de quatre denúncies per tortures.
Víctima de les seves pròpies pràctiques, Jordiva ser objecte d’un operatiu especial de la Guàrdia Civil, després que el director del Saratoga, Carmelo Sanz, interposés una denúncia contra ell, el 27 de juny de 2007, per suborn i amenaces. Jordili va requerir “compensacions econòmiques” per aturar una investigació del Ministeri d’Hisenda contra el club per “blanqueig de capitals”. La Guàrdia Civil va ordir un operatiu de pagament controlat per enxampar-lo in fragantii, prèviament, va fotocopiar els bitllets que li havia de lliurar Sanz. Un cop fet el pagament, a les portes del bordell, agents de la Guàrdia Civil van donar l’alto per escorcollar el policia espanyol, que va demanar poder moure, abans, el seu Renault Megane aparcat sobre la vorera. Jordiva aprofitar el moment per per iniciar una fugida accelerada pels carrers de Barcelona, que va cloure –després d’una conducció “negligent i temerària amb greu risc per la seguretat del tràfic”– quan es va aturar a la confluència de la Gran Via amb el carrer Entença. En aquest punt, Jordi–víctima d’un embús– va ser detingut. Durant el trajecte, però, els 3.000 euros s’havien esfumat i, sospitosament, no consten a l’atestat de la Guàrdia Civil.
Tanmateix, en la mateixa causa, Jordiestà imputat per un altre acte d’extorsió al propietari d’un prostíbul del carrer Can Bruixes, a qui va detenir i va assegurar que, si pagava 10.000 euros, tot aniria bé. Els advocats amb qui havia fet conxorxa eren Àlex Garberí –advocat de l’Associació Catalana d’Empreses de Clubs d’Altern (ACECA)– i Fernando Martínez –membre del PP català, vicepresident del PP de Barcelona i president de la Comissió de Garanties.
En el moment de la detenció, Jordi ja era el nou responsable del Grup I de la Unitat Contra Xarxes d’Immigració i Falsificació (UCRIF, en les sigles en castellà). Paradoxalment, a la seva taquilla de la comissaria de la Verneda, s’hi van trobar les joies robades en el decurs d’una operació policial anterior contra la treballadora sexual Vasilica Estimescu, passaports decomissats i cocaïna. La taquilla també va aparèixer forçada poc després de la seva detenció. A les seves declaracions, Jordi va arribar a imputar cinc policies espanyols més en la trama corrupta (Andrés Otero, Iñali Landa, Manuel Melendo, Antonio Samper i Florentino Espinosa) i dos comandaments superiors: l’antic comissari de la UCRIF Luís Gómez i el responsable de la Secció Operativa d’Estrangeria Abúndio Navas. Però Jordiva dir més coses: que Navas – que també estaria implicat en operacions immobiliàries amb la màfia russa– li prohibia fer controls d’estrangeria al Riviera i al Saratoga sense una autorització prèvia seva; i també al Madam’s de la Jonquera (regentat per Patricio Grant i on aparquen cada dia 600 cotxes provinents de França), al Kilómetro de Oro de Lliçà d’Amunt, a l’Estrella de Canet de Mar, al Privé de Salou o a l’Aribau64 de Barcelona.
Una ‘patronal’controlada per l’extrema dreta
Enmig d’aquest panorama, el 2001, sorgeix –com una peculiar patronaldel sector per netejar la imatge– l’Associació Nacional d’Empresaris de Locals d’Altern (ANELA), controlada, impulsada i teledirigida per dirigents ultradretans encapçalats pel líder d’España 2000 José Luis Roberto Navarro, àlies El Cojo, partit destacat en les campanyes xenòfobes contra la immigració al País Valencià. Un altre dels advocats de l’associació és Eduardo Arias –president de La Falange– i un altre membre de la directiva és l’advocat ultra Manuel Salazar, gendre del coronel Escandell, a qui s’atribueix l’autoria del ban sediciós del 23-F. Escandell va ser l’advocat del militar colpista Milans del Bosch.
L’ANELA, doncs, controlada per l’extrema dreta, aparentment advoca per la regulació de la prostitució en clau de “prestació de serveis” i els seus objectius coincideixen amb els interessos proclamats sovint per diverses administracions públiques, com l’Ajuntament de Barcelona, d’amagar la prostitució als clubs.
Aquest discurs proregulador patronal no és res més que una màscara i una tapadora d’importació de dones migrants per poder prosseguir amb una activitat milionària, com denuncia el periodista valencià Joan Cantarero, autor del demolidor Los amos de la prostitución en España(Ediciones B, 2007). En l’era de la globalització, i també del delicte, l’ANELA, fins i tot, es va plantejar obrir un macrobordell a Buenos Aires (l’Argentina), des d’on poder desplaçar dones en un règim similar al dels temporers agraris, per períodes de tres mesos. Diversos col·lectius feministes i de treballadores sexuals fa anys que denuncien que aquesta falsa solució no suposa res més que abocar les dones a les mans de les xarxes mafioses.
A Catalunya, la filial d’ANELA és l’Associació Catalana de Locals d’Altern (ACLA), de nou controlada per un policia: l’exfuncionari del Ministeri d’Interior, Manuel Nieto, conegut per una ideologia ultraconservadora, un anticomunisme visceral i un sionisme militant. Malgrat el discurs oficial, la doble moral opera dins l’ANELA: molts dels seus membres han estat imputats i fins i tot empresonats per delictes derivats del proxenetisme. El mateix Manuel Nieto, per exemple, mentre amb una mà proclama transparència, amb l’altra intercedeix per la màfia. Nieto va ser qui va intercedir davant Navas en nom del propietari del bordell de Can Bruixa perquè Jordi tornés part del botí extorquit. I ho va aconseguir parcialment amb la recuperació de 3.000 euros. Com a d’anècdota, cal destacar que l’ANELA va arribar a guardonar, durant la seva cerimònia anual de lliurament de premis, el conseller d’Interior de la Generalitat Xavier Pomés i la unitat de la Guàrdia Civil encarregada de les investigacions per proxenetisme (UCO).
Segons les estimacions de Joan Cantarero, en l’inacabat debat sobre abolicionisme i regularització que arrossega la qüestió de la prostitució, la legalització implicaria –només d’entrada– millores laborals, drets socials i salut comunitària, a més d’una tributació en impostos de 2.880 milions d’euros en IVA i 1.124 milions d’euros en quotes de la seguretat social. En una conversa amb la DIRECTA, Cantarero afirma que, finalment, assistim a “la confluència de dos models de màfia que volen gestionar un negoci milionari de forma diferent: el de la patronal ANELA –que emmascara l’activitat com a activitat hotelera– i el proxenetisme de sempre”. Sigui com sigui, afegeix: “A casa nostra, les treballadores estrangeres són víctimes dobles: víctimes de les màfies que les exploten i víctimes de les actuacions policials. Uns les capten i les porten amb obligacions i els altres les detenen, empresonen i expulsen sense drets. Bufetades per totes bandes”. I també víctimes de l’extrema dreta. Cantarero clou amb una reflexió sobre l’esclavitud del segle XXI: “No deixa de ser curiós que, mentre Anglada guanya una batalla racista contra l’empadronament a Vic, el seu amic Roberto Navarro i l’ANELA es lucrin explotant, fonamentalment, dones immigrants i defensin importar-nemés”. “La hipocresia” és la condició fonamental, segons el periodista, “perquè la màfia segueixi actuant impunement i sense escrúpols”.
El comerç sexual pot adoptar moltes formes i graus molt diversos de voluntarietat i d’autonomia en el seu exercici. Però l’alegalitat i la il·legalitat promouen les màfies i aquestes amenacen directament i d’arrel les democràcies, en el sentit que representen uns espais d’impunitat fora de qualsevol control social i polític. Alhora –i tanmateix–, acaben incidint directament en la vida política i creant connivències. El cas italià és ben paradigmàtic.
Avui, la persecució de la prostitució té l’efecte pervers de situar les dones en posicions cada cop més vulnerables. Han tancat els espais on s’exercia la prostitució, se les escombra dels centres urbans cap a espais perifèrics solitaris i sense serveis o se les empeny a dependre de les xarxes als clubs de carretera. L’exemple de França o de Suècia, que van optar per diferents graus de prohibició, són un bon exemple del que no volem: turisme sexual que creua la frontera cap als prostíbuls catalans o dones que exerceixen la prostitució en vaixells que es troben fora de les aigües jurisdiccionals, en una situació d’absoluta dependència i d’indefensió.
Malgrat la hipocresia dels discursos, la realitat és que les dones que denuncien els maltractaments o la vulneració de drets per part dels seus explotadors es poden trobar –d’entrada– amb una ordre d’expulsió al damunt. I fins ara, no s’han dut a terme més que intervencions anecdòtiques contra unes xarxes que mouen milions i milions anualment i que contrasten amb l’assetjament quotidià i la multa sistemàtica de què són objecte les treballadores sexuals.
