935146582agabriel@parlament.cat

La lletania

“El poder és sempre un gran delinqüent impune”, escrivia Scascia. I la seva banda sonora original és la impunitat. La Comissió d’Estudi sobre la desaparició de les caixes catalanes, creada al Parlament ara fa quatre mesos, n’és una prova fefaent. Dilluns passat, compareixien els màxims exdirectius de Caixa Laietana, i com tants altres (Caixa Penedès, Caixa Catalunya et altri) van dir que ells, que les dirigien, no sabien res de res de la seva desaparició. Exordi d’impunitat. Silencis d’omertà. I pilotes fora a parts iguals. Amb un mateix repertori insoportable on la impunitat justifica impunement la seva immunitat:

1. Els màxims responsables afirmen sempre que “no hi ha responsables”. Tots ho han dit amb idèntica insistència. Lliçó ú. Ningú és responsable de res. Mai enlloc. Malgrat fiscalia ja fa temps que sospesa (tot) el contrari.

2. Els màxims responsables addueixen sempre que “ningú no va saber preveure” que la bombolla immobiliària esclataria. Sort que l’hemeroteca ho desmenteix i que, com a feble argument, no és cap eximent.

3. Els gànsgters amb corbata s’escuden sempre en la llei de l’embut: socialització de pèrdues i privatització de beneficis. Que la banca sempre guanya. Van guanyar abans de la crisi (169.000 milions d’euros), durant la crisi amb el rescat (100.000 milions) i avui encara guanyant: 17.300 milions de beneficis reportats per l’especulació brutal amb el deute públic.

4. En totes les compareixences oficials, sura la mateixa febre de l’or que els feia embogir –“el límit és el cel”, havia dit Emilio Botín–: paradisos fiscals, opacitats múltiples, estratosfèrics sous blindats, pensions de luxe, expansions irracionals, operacions especulativo-immobiliàries a l’atzar i a l’engròs i inversions arreu del món. Caixes que jugaven a ser bancs, en la maldestra crònica negra de l’economia global d’un capitalisme senil i furtiu.

5. No estaven pas sols. A gairebé tots els consell d’administració de les caixes, hi seien representants de les principals institucions, dels principals partits polítics i d’organitzacions sindicals. Que avalaven –per acció, per omissió– tot el que s’hi coïa.

6. De traca i mocador i per llogar-hi cadires, dilluns passat, un director general d’una caixa reconeixia que desconeixia les recomanacions del –també còmplice– Banc d’Espanya, que en els seus informes 2003, 2004 i 2005, ja alertava de la comercialització fraudulenta i excessiva de les participacions preferents, que van convertir-se, de facto, en el primer rescat dels bancs: a costa de milers de petits estalviadors estafats i ofegats de ‘corralito’.

7. Síntesi en píndola. El model social, mutual i centenari de les caixes d’estalvi catalanes se n’ha anat en orris per uns gestors seduïts per la cobdícia –Todó, Serra, Pagés, Calzada, de Dòria–, per uns òrgans de govern “florero” que miraven a una altra banda; per la complicitat institucional i política; per la desnaturalització, alteració i prostitució de la funció històrica de les caixes; i per l’especulació immobiliària i les seves runes, que ara paguem entre tots.

8. Paràbola dràstica. Finalment, entenem-nos. Dilluns passat el director general de Caixa Laietana reconeixia que cobrava un sou de 1.643 euros diaris. Alhora aclaria que avui, ara i aquí, cobra una pensió de 18.000 euros mensuals. 600 euros al dia, d’un pla de pensions milionari contractat amb una caixa que ja no existeix i que estem rescatant encara entre tots. Una actualitzada versió de l’evangeli segons Sant Lluc: als qui més tenen, se’ls donarà més; i als que ja no tenen gairebé res, se’ls traurà tot el que tinguin.

Sí. La lletania. Un cop més. La lletania de la impunitat. Fins que diguem prou. I la por canviï de bàndol. D’una santa vegada. Que deixin de robar. Que ens tornin tot allò robat.

David Fernàndez
Portaveu de la CUP-AE al Parlament de Catalunya

Recent Posts
Contact Us

We're not around right now. But you can send us an email and we'll get back to you, asap.